El 9 d’agost ens vam despertar ben d’hora ben d’hora per anar a fer un “morning safari”. Era el nostre quart dia a Namíbia. Fins al moment havíem tingut sort amb el temps, les activitats i tot anava segons el nostre planing. Després del safari tocaven unes quantes hores de carretera per arribar al següent destí, el desert més antic del món: el desert del Namib.

Les carreteres de Namíbia són divertides, no hi ha carrils, no hi ha asfalt, només pedres i pedretes. La sensació d’immensitat no s’acaba mai. I, en mig d’aquests paisatges infinits, et plantes en un hotel espectacular i per dinar et fan pollastre arrebossat amb patates. Es podia ser més feliç? Pensava la Laura, sense saber que sí, aquell dia la felicitat màxima encara havia d’arribar.

Després del gran dinar vam decidir fer un parell de visites i va ser aleshores quan l’Eloi va decidir que aquell era el moment ideal per fer la gran pregunta. Estàvem sols enmig d’un desert gegant, al capvespre, un paisatge increïble i vent, molt de vent que feia volar la sorra vermellosa del desert del Namib.

Com a totes les grans històries la cosa no va ser fàcil. L’Eloi volia pujar a dalt de la Dune 40 per veure la posta de sol; la Laura va començar a pujar i quan portava deu metres va decidir que es plantava, que feia massa vent i que no seguia caminant; l’Eloi va seguir pujant i només li va demanar que el gravés al baixar; no va ser ràpid, doncs no te’n fas una idea de com d’alta és una duna fins que la puges; va arribar a dalt i va preparar l’anell a la butxaca; la Laura des de baix esperava; l’Eloi va baixar corrents feliç i emocionat fins que va arribar als peus de la Laura i li va dir: Et vols casar amb mi?